Entre el frikisme i la costellada.

Després d'uns dies intensos a la feina, aquest vespre de dissabte m'abandono al sofà i a la tele, com la majoria de la humanitat en aquest racó occidental. Pràcticament a la mateixa franja horària coincideixen a la pantalla dos esdeveniments: el partit Catalunya-Argentina i el festival d'Eurovisió. Aparentment els dos actes no tenen cap relació, semblen activitats absolutament diferents. Però, és realment així?.

Potser un ocult nexe vincula el partit de la nostrada selecció -de la qual, per cert, no conec pràcticament cap jugador- i el festival on hi participa la producció catalana de El Terrat Chiquiliquatre. Intueixo que aquest misteriós punt de contacte pot tenir a veure amb els matisos inescrutables de l'ànima d'aquest país. Les dues Catalunyes?. No. I és que simplificaríem en excés pretenent enquadrar els seguidors d'ambdós espectacles a determinades opcions o segments sòciopolitics. El futbol té la virtud d'aplegar ideologies ben diverses, i fins i tot un partit de la selecció catalana té seguidors no procedents del catalanisme. I estic segur que la teledeixalleria, una de les manifestacions de la qual és la del nostre Chiquiliquatre, té adeptes fins i tot entre els quadres independentistes.

País complexe, la Catalunya dels partits de costellada i de la frivolitat omnipresent. Tanta passió de simbolismes, tanta buidor i tant transvestisme ens poden igualar al pitjor dels països més decadents. Arribats a aquest punt, només resta proposar substituir la Moreneta per una Raffaella Carrá embolcallada amb l'estelada.

Contra l'autoengany, rigor i coherència.

Al conjunt del país, i especialment a les comarques de Girona, estem a les portes d’una etapa de definició, concreció i execució de moltes i diverses infraestructures. Em refereixo, entre d’altres qüestions, a desdoblaments de carreteres, el TGV, noves infraestructures de producció i transport energètic, obres hidràuliques, actuacions de transport ferroviari, etc. Apassionats com som –mediterranis-, obrirem, de fet ja fa temps que tenim oberts, debats ciutadans, polítics i mediàtics. Benvinguts siguin, que totes les veus són igualment vàlides i legítimes. Això sí, hauriem de procurar que les propostes d'interès general que formuli qualsevol actor tinguin un caràcter complet i coherent.

Ho concreto:

Que qui no desitgi un abocador en una determinada ubicació en proposi una altra o bé digui com pensa evitar de manera realista la producció de residus.

Que qui es mostri contrari a noves infraestructures de generació o transport d'energia admeti clarament que aposta per limitar el creixament o defensi obertament el decreixament, actuant en conseqüència.

Que qui pretengui la continuïtat del ritme d'ocupació del territori que hem vist els darrers anys no obviï els costos ambientals i paisatgístics, quantificables econòmicament, així com d'altres externalitats que comporta la continuïtat del model.

Que qui, en definitiva, desfili sota una pancarta de "No als transvassaments" contra la captació provisional del minitransvassament de l'Ebre expliqui com aplicar tal principi al macrotransvassament del Ter.

Acceptem que en un plànol més individual els humans som éssers profundament contradictoris: Anem a manifestacions ecologistes amb vehicles 4x4 que emeten CO2 a dojo, prediquem contra el canvi climàtic i instal·lem aire condicionat a la segona residència, proclamem limitacions a la immigració mentre contractem una persona nouvinguda per a tenir cura d'un familiar depenent, qüestionem noves infraestructures viàries i utilitzem el cotxe pel mínim desplaçament, lloem l'escola pública quan els nostres fills s'escolaritzen a la privada...

D’acord. Assumit. Som contradictoris. Però el realment preocupant és que aquests vicis privats es traslladin, generalitzant-los, a l'esfera política, als debats sobre el futur del país. Això és fer trampa. I em temo que els catalans ens estem especialitzant en fer-nos trampa de manera conscient a nosaltres mateixos!.

Xifres i lletres.

2500 nens jueus foren els que salvà del genocidi nazi Irena Sendler, morta aquesta setmana, traient-los amb els mètodes més diversos i imaginatius del ghetto de Varsòvia. L'àngel de Varsòvia, aquesta heroïna gairebé anònima, es mereix el nostre major agraïment i el més gran dels homenatges. Descansi en pau doncs qui no només salvà nens jueus sinò també una certa nostra dignitat. Recordem-la en uns dies de noves víctimes, les del terratrèmol de la Xina. Noves víctimes i segurament nous herois que no apareixeran als diaris. Per ells el nostre major reconeixament.

60 anys de la creació de l'Estat d'Israel. Precisament de la mala consciència de la comunitat internacional, especialment europea, per l'intent d'extermini del poble jueu, neix la decisió de constituir la pàtria dels jueus a Palestina. El 14 de maig de 1948 el futur primer ministre Ben-Gurion llegí a Tel-aviv la declaració d'independència del nou estat, de conformitat amb el Pla de l'ONU. El poble sense pàtria ja es podia establir així a la terra promesa, la dels seus ancestres bíblics. Adquiria més sentit que mai la famosa expressió jueva "L'any que ve a Jerusalem!".

Per cert, per a commemorar demà aquests seixanta anys, qui ho vulgui commemorar, recomano brindar amb el vi kosher Flor de Primavera, del Celler Agrícola de Capçanes (comarca del Priorat, tot i que denominació Montsant). Un dels grans vins de casa nostra, i amb això ens posarem ràpidament d'acord jueus, budistes, agnòstics o catòlics. Per donar una major solemnitat a la cata, podeu posar-vos de fons la Hatikva, l'himne de l'Estat d'Israel. Aquí el teniu amb format mp3.

5 països àrabs, veïns del jove estat, declararen la guerra a Israel poques hores després de la seva creació. A partir d'aleshores s'institucionalitza la dinàmica de violència a la regió que tots coneixem. Israel ha d'entendre que la seva subsistència com a Estat passa pel respecte al dret a ser dels estats àrabs, entre ells l'estat palestí quan es crei. Tal com diu Claudio Magris a El viatjar infinit, "El terrible rècord jueu de sofriment patit i de dignitat per afrontar-lo no ens autoritza a conferir als jueus el monopoli del sofriment i de la solidaritat; són el poble escollit, un símbol universal de l'home, únicament si en la seva tragèdia sabem llegir la tragèdia de tots i si la solidaritat que se'ls deu no s'atura en ells, sinò que s'estén al dolor de tothom, fins i tot de qui no és capaç de fer-ne arribar el crit fins a les nostres orelles."

Shalom.

Roma, Paris, Londres.

Fins fa poques setmanes, tres grans capitals europees eren governades per alcaldes de centre-esquerra. Paris amb Delanoë, Roma amb Veltroni i Londres amb Ken Livingstone. Tres polítics molt diferents però amb alguns denominadors comuns, com ara certes distàncies vers els corresponents partits, una veu pròpia en l'espectre polític del respectiu país i, sobretot, una gestió modernitzadora de les seves metròpolis. Les derrotes de Livingstone i de Veltroni (aquest darrer no tant a l'alcaldia, que abandonà voluntàriament, sinò a les presidencials italianes contra Berlusconi) han estat molt traumàtiques per les bases progressistes al Regne Unit i Itàlia.

Pel que fa a la ciutat eterna, no vull ni pensar-hi, pobra Roma... encara avui els diaris recullen la fotografia dels seguidors neofeixistes d'Alemano tot saludant el triomf del nou alcalde amb el braç alçat i la creu cèltica. De Londres, un bon anàlisi de la derrota de Livingstone el podeu trobar en aquest post de l'amic Narcís Sastre. Només Paris conserva Delanoë en actiu després de guanyar per majoria absoluta les municipals de març de 2008. Ja ho deia aquell, "sempre ens quedarà Paris".

Desemmascarant Hillary

M'han resultat molt revel·ladors, a banda d'interessantíssims, els dos darrers articles del prestigiós sociòleg resident a Califòrnia Manuel Castells a La Vanguardia, en el seu Observatorio Global dels dissabtes. Dissabte passat Castells, a l'article "Grandezas y miserias de la política", definia la precandidata demòcrata Hillary Clinton com a representant de la vella política, de la política de les èlits del país i dels importants grups de pressió que tan bé es relacionen amb el matrimoni Clinton, tot rematant-ho amb la frase "Es triste que sea precisamente una mujer quien esté matando la ilusión que volvió por unos meses a la vida política de Estados Unidos".

Avui, a "Los Clinton", el professor Castells retrata molt bé la parella. Explica com han utilitzat sofisticades tàctiques de destrucció de qualsevol contrincant polític, així com han acumulat diners a canvi de favors, privilegis i contactes. També recorda que la senadora Clinton votà a favor de la guerra d'Irak i donà suport a les amenaces del president Bush a Iran.

Mentre per aquí encara sentim veus, com ara alguna de procedent del més tradicional, retòric i tronat feminisme (disculpeu tanta redundància), postulant-se a favor de Hillary pel sol fet de ser dona, als Estats Units les dones i els homes allunyats dels grans centres de poder i amb esperances reals de canvi, somnien il·lusionats amb una victòria d'Obama. Contrastos entre la vella i la nova política.

El viatjar infinit. Claudio Magris.

Un bon llibre per després de Sant Jordi.

"No hi ha viatge que no travessi fronteres -polítiques, lingüístiques, socials, culturals, psicològiques, fins les invisibles que separen un barri d 'un altre dins de la mateixa ciutat, les que hi ha entre persones, les tortuoses que en els nostres inferns ens barren el pas a nosaltres mateixos. Traspassar fronteres; també estimar-les -en la mesura que definiexen una realitat, una individualitat, li donen forma i així la salven d'allò indistint-, però sense idolatrar-les, sense fer-ne ídols que exigeixen sacrificis de sang. Saber que són flexibles, provisionals i peribles, com un cos humà, i per això mateix dignes de ser estimades; mortals en el sentit de subjectes a la mort, com els viatgers, no ocasió i causa de mort, com han estat i són tantes vegades".

Més sobre l'aigua. No és això, companys.

En un primer moment volia titular aquest post amb un "El nord també existeix", però a aquestes alçades no em sembla gens fructífer ni pedagògic abundar en els enfocaments localistes en tot allò relatiu a la qüestió de l'aigua.

Vaig ser dels que van protestar contra aquell Plan Hidrológico Nacional que contemplava un transvassament estructural i a gran escala a l'Ebre i que partia d'una concepció de l'aigua exclusivament com a recurs, actuant només sobre l'oferta. Un PHN que ignorava que l'aigua no només és un recurs sinò que forma part del medi i té una funció ecològica i social. Que, en definitiva, l'aigua és un bé públic que cal preservar, d'acord amb la Directiva Marc de l'Aigua, fomentant la conservació, l'estalvi i la reutilització. Una concepció, una nova cultura, que desgraciadament només s'ha començat a implementar a Catalunya ben recentment, coincidint amb un govern d'esquerres.

Sí, vaig protestar contra el transvassament de l'Ebre al costat de companys i amics de les Terres de l'Ebre.

Però tot i respectar-la, no puc compartir ara la mobilització contra l'ampliació fins a l'àrea de Barcelona del minitransvassament de l'Ebre al Camp de Tarragona. Ni quantitativament -pel reduït cabal objecte d'aquesta mesura-, ni qualitativament -és una actuació d'emergència i provisional-, aquesta iniciativa no resisteix cap comparació amb aquell Pla.

I encara més, gosaria recomanar a la gent de l'Ebre que de vegadis miri cap al Nord. Sé que és difícil per unes terres històricament oblidades i sovint maltractades per la resta del país. I en molts aspectes, les terres de l'Ebre tenen tot el dret a seguir exigint la solidaritat dels altres territoris. Però tot mirant cap al Nord, es trobarien amb Barcelona. I què en fem d'una àrea metropolitana sense aigua?. És cert que el Govern ha posat en marxa diverses mesures per dotar de més aigua la conurbació de Barcelona, superant un dèficit inversor de decenis i que clamava al cel. Però mentre aquestes infraestructures no siguin una realitat, i enmig d'una sequera colpidora, tots els territoris del país han d'actuar responsablement i de manera solidària.

Mirar cap al Nord, encara més al Nord, com per exemple cap a les comarques de Girona. ¿Es pot seguir demanant solidaritat vers les reivindicacions en favor de l'Ebre oblidant sistemàticament que un altre riu, el Ter, molt menys cabalós i força més estressat hídricament, assumeix la càrrega exclusiva d'un transvassament (aquest sí: estructural i substancial) per a proveir d'aigua la capital del país?.

Segurament em guanyaria més simpaties si em declarés contrari a l'aportació d'aigua de l'Ebre a Barcelona. Segurament molta gent aplaudiria que ataqués l'actuació del conseller Baltasar (qui està, per cert, al front d'un equip que per primera vegada en molts anys ha impulsat mesures que suposaran una major disponibilitat de recursos hídrics per a Barcelona, ha reconegut l'esforç de la conca del Ter i no ha dubtat en donar explicacions sempre que se l'ha requerit). Però aquest ja és un país prou fatigat de gestualitat, massa sovint empantanegat en polèmiques estèrils, i on molts polítics fan seves opcions tècniques de manera frívola i dogmàtica, només per atiar l'enfrontament interterritorial. Contra l'eslógan, rigor; contra les baralles de campanar, visió de país; contra la sequera, estalvi, reutilització i, sobretot, solidaritat. I d'això darrer, la gent del Ter en sap un munt.

Noves creus de Sant Jordi gironines.

El Govern va acordar ahir concedir la Creu de Sant Jordi, entre d'altres, a quatre personalitats gironines en agraïment per la seva tasca en la defensa de la identitat i personalitat de Catalunya, o, més generalment, en el pla cívic i cultural. La Creu de Sant Jordi és un dels màxims reconeixements que pot rebre una persona per part de la Generalitat de Catalunya.

Francina Boris (Girona, 1915): locutora de ràdio. En reconeixement a la gran importància de la seva contribució a la difusió de la llengua catalana, tant des de les ones com de la promoció en un sentit ampli. Nomenada oficialment locutora de la Generalitat de Catalunya durant el període republicà, l'any 1942 va crear, des de Girona, Nostra dansa, programa degà de la informació sardanista i primer espai radiofònic de la postguerra en català.
Josep Cassú (Bordils, 1941): músic i compositor de sardanes. Per la vàlua i projecció de la seva trajectòria en el món sardanístic, com a autor, director de dues de les millors cobles orquestres del país -Els Montgrins i La Principal de la Bisbal- i professor de música. El seu destacat impuls a la recuperació i el manteniment de la música catalana i de cobla ha contribuït a consolidar-ne un públic ampli.

Rosa Serra (Vic, 1944): escultora. Per la qualitat i la projecció de la seva obra, centrada al voltant de la figura humana i tractada amb diferents materials acabats amb una delicada suavitat. Les seves escultures públiques es troben escampades arreu de Catalunya, a més d'altres països. També és autora de la Suite Olympique de la seu del COI a Lausana i de diverses peces d'aquesta temàtica situades a l'Olimpic Park de Seül i al Comitè Olímpic d'Àsia, a Kuwait.
Jaume Sobrequés (Girona, 1943): historiador i polític. En reconeixement a la seva valuosa trajectòria en l'àmbit historiogràfic, que comprèn la recerca, l'ensenyament, la divulgació i la tasca que ha dut a terme a través de la direcció del Museu d'Història de Catalunya, entre altres càrrecs institucionals. I també per la seva sostinguda contribució a la democràcia i a l'autogovern, des d'un sentit nacional i de progrés.

A tots ells moltes felicitats i el reconeixament per la feina feta!.

La nova ràdio.

Darrerament sempre escric els meus posts a aquest bloc tot escoltant icat.fm per internet. Tot un descobriment!. Si us agrada la música de qualitat i sense interrupcions us recomano aquesta ràdio, en concret la seva programació a través de la xarxa. A banda de poder escoltar la programació ordinària de Icat.fm, el web disposa de quatre canals temàtics: Icat Jazz (el meu preferit, dedicat al jazz), Mediterràdio (on es poden escoltar músiques de la Mediterrània), MusiCatles (per a les músiques del món) i TotCat (on només sona música en català). El web ofereix també tota la informació sobre el tema que està sonant, com ara la discografia de l'intèrpret, la seva biografia, dades gràfiques del país d'on prové, fotografies i diversos enllaços. També s'ofereix informació sobre els temes que han sonat, per tal de poder-los recuperar.

Encara recordo com de petit sintonitzava alguna de les poques emissores de la Freqüència Modulada d'aleshores. Com ha canviat tot!. Més aviat del que ens pensem jubilarem aquell ritual de girar el sintonitzador, i no passarà molt de temps abans la majoria de ràdio es consumeixi com ho estic fent ara, a la carta, i a través de la xarxa.

Nacions ocupades. Encara hi ha classes.

Segueixo encuriosit l'evolució de les protestes en favor del Tíbet en motiu de la celebració dels propers Jocs Olímpics Xinesos. I em pregunto perquè la causa tibetana genera tantes adhesions a Occident. Des d'adinerats actors de Hollywood fins al multimilionari George Soros, passant per tota mena de cantants de rock, intel·lectuals i tot el cor mediàtic nostrat. ¿Perquè aquest exòtic i remot (per nosaltres) país de l'Àsia central genera tantes simpaties i adhesions?.

En qualsevol cas, recomano als txetxens, per exemple, que es vesteixin amb túnica budista, o als saharauis que facin meditació trascendental. I a Txetxènia, a la República Saharaui i a tantes nacions ocupades que convencin els tibetans per a oferir classes de màrqueting polític internacional. ¿Us imagineu que Richard Gere defensi els drets del Caixmir, del Kurdistan, de Palestina o de Somalilàndia?. Què han fet aquestes nacions per no tenir el glamour de la causa tibetana?.

Tot plegat sigui dit amb tot el respecte, simpatia i els millors desitjos cap a la causa tibetana!.