Ganes de llengua, ganes de país.

L'autor reflexiona entorn de les actituds pessimistes o optimistes amb relació a la llengua catalana, després de l'acte de reconeixement als participants del programa Voluntariat per la llengua a les comarques gironines.

Sovint al nostre país, l'actualitat sembla conformar un cert pessimisme ambiental, especialment palpable en temes de cultura, llengua i identitat. No falten motius per a aquest pessimisme, però les actituds negatives tendeixen a consumir energies de manera estèril, sense aportar-hi solucions. Per contra, hi ha la possibilitat de tenir una actitud més positiva, que generi confiança envers el futur, actitud que permet cercar solucions als problemes i, el que és més important, esperança de progrés. Molt sovint no som conscients del petit poder d'aquest optimisme, si voleu metòdic, que es pot reflectir en decisions individuals de cadascú de nosaltres. Crec fermament que el nostre país només progressarà amb actituds constructives, les úniques que contenen un poder innat per seduir i sumar complicitats, elements imprescindibles per construir una societat lliure i cohesionada.

En el cas de la nostra llengua, el català, també poden apreciar-se aquests dos enfocaments. Una certa actitud pessimista del catalanoparlant malmet moltes energies en el lament i acaba generant frustració. També incorre sovint en falsos tòpics com ara el de culpar les persones nouvingudes de la situació de la nostra llengua. L'actitud positiva del catalanoparlant, per contra, el porta a interrogar-se sobre com es poden ajudar les persones que no saben el català per tal que l'aprenguin; s'hi compromet personalment, fet que enforteix d'aquesta manera la cohesió social.

Divendres de la setmana passada vaig poder comprovar que a les comarques gironines hi ha molta positivitat amb relació a la defensa de la nostra llengua, tant per part dels catalanoparlants com per part dels qui encara no ho són. La Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona, mitjançant el Consorci per la Normalització Lingüística, vam organitzar un acte de reconeixement als participants del programa Voluntariat per la llengua, en agraïment a la seva dedicació voluntària a ensenyar/aprendre el català. L'èxit va ser rotund, tant en termes d'assistència (van venir prop de mig miler de participants), com per les bones vibracions que s'hi van respirar. Hi havia moltes ganes de llengua i de país per part de tots els assistents. Un èxit que es correspon amb els mateixos resultats del programa del Voluntariat a les nostres comarques: només cal recordar que mentre l'any 2006 teníem 400 parelles lingüístiques a Girona, vam tancar el 2008 amb més de 1.300; és a dir, en dos anys s'han triplicat els participants!

A Salt va resultar molt satisfactori comprovar com hi ha moltes persones amb actituds positives que han fet el pas de treballar de manera constructiva per a l'enfortiment de la nostra llengua i cohesió social. Malgrat això també vaig constatar que molts aprenents admeten que després de participar al Voluntariat per la llengua -de dedicar-hi temps, esforços i il·lusió-, al carrer, a la feina o a la botiga de la cantonada alguns catalans d'origen se'ls adrecen en castellà. Tant de bo algun dia a Catalunya deixem de discriminar els nostres interlocutors en funció del seu origen. No és només una necessitat per a la nostra llengua, és sobretot una qüestió de respecte, d'educació i de consideració cap als altres.

Els voluntaris per la llengua fa temps que ho tenen clar; ara només cal que tothom s'encomani del seu exemple.

(Publicat a Diari de Girona, dimarts 30 de juny de 2009)

Voluntariat per la Llengua.

En un entorn mediàtic d'un cert pessimisme ambiental, també en relació a temes de cultura, identitat i país, costa que les bones notícies trascendeixin. I una de les coses que funcionen excel·lentment bé al nostre país, sobretot a les comarques de Girona, és el programa de Voluntariat per la Llengua. Només recordar que mentre l'any 2006, teníem 400 parelles lingüístiques a Girona, vam tancar el 2008 amb més de 1.300; és a dir, en dos anys s'han triplicat els participants!

Ahir a la Coma Cros de Salt vam voler retre homenatge a tots els voluntaris, aprenents i col·laboradors del programa a les nostres comarques, amb un acte lúdic en què hi participà gent vinguda amb autocars d'arreu de la nostra demarcació. L'èxit fou rotund, tant en termes d'assistència (van venir prop de mig miler de participants), com per les bones vibracions que s'hi respiraren. Al bon resultat de la vetllada hi contribuiren els Mazoni, amb un concert que primà les versions acústiques, les Cuineres de Salt, amb el seu menjar preparat amb la il·lusió de sempre, i sobretot moltes ganes de llengua i de país per part de tots els assistents.

I una constatació recorrent per part de la majoria dels aprenents que vinguéren a la festa: Després de realitzar el voluntariat per la llengua, de dedicar-hi temps, esforços i il·lusió, és una llàstima -coincideixen tots- que al carrer, a la feina o a la botiga de la cantonada, molts catalans d'orígen se'ls adrecen en castellà!. Tan de bó algún dia a Catalunya, deixem de discriminar els nostres interlocutors en funció de llur orígen. No és només una necessitat per la nostra llengua, és sobretot una qüestió de respecte, educació i consideració cap als altres.

Aquesta és la notícia a El Punt.

Catalunya i l'euroescepticisme

Arran del resultat de les passades eleccions al Parlament Europeu (sic), em sorprèn que molts analistes expressin una suposada contradicció entre l'elevada abstenció al nostre país i el tradicional europeisme dels catalans. Deixo de banda avui el tema de l'abstenció per centrar-me en això de què els catalans hagim de ser necessàriament europeistes.

Potser, com feu Flaubert, resta per escriure al nostre país un diccionari d’”Idées Reçues” del catalanisme. Estaria bé recollir tants llocs comuns, tòpics o, en definitiva, idees rebudes, que amb caràcter gairebé de dogma, la ideologia central del nostre país no gosa mai questionar.

Un d’aquests llocs comuns és la idea que el catalanisme ha de ser europeista. I és que mentre a la vida política de països seriosos com Gran Bretanya, França, Noruega, Irlanda, Dinamarca… s’expressen tranquil·lament assenyats posicionaments euroescèptics, de vegades força majoritaris, al nostre país això és vist com quelcom marginal, extremista, que en cap cas podria anar de bracet amb el catalanisme. Només cal recordar els pronunciaments desfavorables en referendums convocats a països com els esmentats, en relació a diferents etapes de la construcció europea. En aquestes democràcies madures no hi ha hagut cap problema en aturar l'actual procés de construcció comunitària quan ho han percebut contrari als seus interessos. Aquí això, ara per ara, seria impensable.

Sovint trobo a faltar a Catalunya, enfront d'un cert papanatisme europeista dominant, la reivindicació del dret a ser euroescèptic. I encara més; tal com ens va als catalans en aquesta Europa apropiada pels Estats, no només en tenim el dret sinò potser també el deure.

Per a la participació a les eleccions europees

Carles Rahola i Pere Sureda, vides creuades

En Pere Joan Sureda i Canals tingué l'amabilitat, fa unes setmanes, de regalar-me el llibre que ha escrit sobre el seu pare, el saltenc Pere Sureda Corominas, Del bressol a la cuneta, editat per CCG Edicions. Juntament amb el llibre em lliurà una còpia d'un altre preciós document: el nomenament oficial del Sr. Pere Sureda Corominas com a delineant de la Comissaria Delegada de la Generalitat a Girona. A peu de pàgina del títol de funcionari, datat al juny de 1932, la signatura de Josep Irla com a responsable a Girona de la Generalitat de Macià.

Pere Sureda nasqué en el sí d'una família obrera de fortes conviccions cristianes. Al llarg de la seva vida milità activament en organitzacions catòliques. Bona persona i altruista, li esperava però un tràgic destí: La sagnant deriva anticlerical de 1936 acabà amb la seva vida, assassinat pel comitè d'Orriols.

En llegir la trista història de Pere Sureda he pensat immediatament en Carles Rahola. També un home bó, sense enemics aparents, i que com sabem fou executat vilment pels feixistes vencedors de 1939 al mur del cementiri de Girona. I l'estremidora coincidència: Carles Rahola també fou funcionari de la Comissaria de la Generalitat de Josep Irla.

Imaginem-nos els encontres a la Comissaria delegada de la Generalitat a Girona entre Rahola i Sureda. Treballant a les ordres del Comissari Irla, una altra bona persona. Quin valuós símbol d'una República jove, lliure, respectuosa i culta! Ben aviat però Sureda i Rahola engruixien el llarg nombre de víctimes inocents de la bogeria dels sectarismes ideològics dels anys trenta. I la seva fou també la derrota dels valors republicans que representava Josep Irla.

En qualsevol cas, i tot esperant que algun historiador s'animi a explorar els punts de contacte entre els dos personatges, us recomano la lectura del llibre de Sureda.

Ibarretxe, jubilat anticipadament per la Llei de Partits

De l'etapa política que s'enceta al País Basc amb el nou president López, allò que em resulta menys qüestionable és el pacte PP-PSE. Pacte ben legítim i d'allò més natural. És més, tinc la impressió personal que el nou Lehendakari sorprendrà a més d'un i no ho farà tan malament...

El que trobo realment greu no és, doncs, el pacte de govern, sinò el dèficit democràtic derivat de l'absència al Parlament de l'esquerra abertzale. I és que un segment significatiu de l'electorat no és present al principal òrgan representatiu basc. Una representació silenciada i que hagués estat decisiva, no cal dir-ho, a l'hora de formar govern.

Aquest dèficit representatiu es deriva d'una actuació externa. En concret, d'una decisió judicial en aplicació de la Llei de Partits Polítics. Una llei qüestionada per diverses institucions internacionals de defensa dels drets humans, però votada afirmativament, cal recordar-ho, per PSOE, PP i CiU. Ho dic perquè la memòria és fugissera i molts dels que ara, des del nacionalisme català, es planyen de l'actual escenari polític basc, no han d'ignorar que el vot favorable a la Llei de Partits fou el primer i decisiu pas cap a la jubilació anticipada d'Ibarretxe.

Proclames figuerenques

A l'Empordà, de la mateixa manera que podem agafar una canya del riu Manol i posar-nos a dirigir la tramuntana com ho feia el sabater d'Ordis, tenim l'acreditada mania de pujar al balcó de l'ajuntament de Figueres, un parell o tres de cops al segle, i proclamar la república. Ja feia massa anys que cap proclama era cridada solemnement des de la capital que inventà tant el submarí com el republicanisme a Catalunya, i ahir ho féu el mestre i company Carles Coll. Des del mateix escenari que Abdó Terrades proclamà, per primera vegada, la república a Figueres l'any 1843, ahir en Carles volgué deixar constància del seu somni d'una república catalana independent, i el poble de Figueres, amb la plaça plena a vessar, el correspongué amb grans aplaudiments.

Per molts anys, Carles! Gràcies per donar banda sonora als imaginaris col·lectius empordanesos. Gràcies per assenyalar el camí, batuta a la mà, de nous horitzons de llibertat. Gràcies per la teva creació musical, pel teu compromís i, sobretot, per la teva vitalitat i bonhomia.

Vull agrair també l'encert de l'ajuntament de Figueres i del seu alcalde per haver escollit Carles Coll de pregoner per les fires.

Finalment, bones fires i festes de la Santa Creu als qui, republicans o no, feu militància de Figueres i de l'Empordà!

Notícia a El Punt

Notícia al Diari de Girona

La Policia de Catalunya

Fa dies que tenia ganes d'escriure sobre el cos de Mossos d'Esquadra. Ho faig avui i aquí recuperant la meva intervenció, com a Delegat del Govern a Girona, en l'acte del Dia de les Esquadres de les comarques de Girona de divendres passat a Salt.

"Vull començar adreçant una salutació especial als representants del municipi de Salt, que avui ens acull. És un honor celebrar aquí l’acte central a la Regió de Girona del Dia de les Esquadres (que per primera vegada surt de la ciutat de Girona) signe inequívoc de la voluntat del cos de ser a tots els municipis, d’actuar des de la proximitat i de ser una policia integral i renovadora.

Com a ningú se li escapa, en els darrers mesos els Mossos han estat objecte de molta atenció, molts focus s’han encarat cap a aquest cos policial (“ha estat mirat amb lupa”). Evidentment qualsevol servei públic és criticable, també el policial, però com també s’ha dit aquests dies, no es pot caure en l’error de desacreditar globalment un cos tan professional i vinculat al nostre autogovern com ho és la Policia de Catalunya.

Cal tenir en compte a més que en la nostra societat, oberta i complexa, les variables que conformen la seguretat pública, a part de la feina estrictament policial enconamada als Mossos, tenen a veure també amb polítiques públiques per a la inclusió social, educatives i amb la lluita contra qualsevol tipus de precarietat.... És evident doncs que no es pot delegar a la Policia l’abordatge exclusiu de tot tipus de conflicte a la nostra societat.

En qualsevol cas, sí que és cert que el dia a dia i la voràgine informativa no ens ha d’impedir constatar la importància de la tasca que desenvolupa la Policia de la Generalitat. L'escola de Mollet imparteix una formació de qualitat reconeguda arreu. Els Mossos d’Esquadra participen amb les mateixes condicions que altres cossos policials (que aprofito també per felicitar avui aquí) de polítiques de seguretat transfronterera (com ara en el centre de coordinació de El Portús), sense deixar de banda el treball de proximitat, com es demostra a Girona amb les intervencions de les unitats de relacions amb la comunitat o amb la decisiva participació dels Mossos a la comissió de violència domèstica de les comarques de Girona, intervenció que vull agrair. També vull destacar l’elevat índex de resolució de fets delictius així com l’important paper dels Mossos en la substancial reducció de les víctimes mortals a les carreteres gironines els darrers anys.

Que la tasca que ha desenvolupat el cos a les comarques gironines i a tot Catalunya ha estat encomiable i positiva, ho constato també dia a dia parlant amb ciutadans, entitats i representants del món local de les nostres comarques. Només remarcar que en aquest temps que he tingut la responsabilitat a la Delegació del Govern només he rebut un tipus de demanda en relació als Mossos: que si pot ser n’hi hagin més. Mai el contrari!. Un bon indicador de la valoració del cos per part de ciutadans, actors socials i institucions. Una valoració que vé avalada per una trajectòria llarga, vinculada al territori, i que ha configurat una estructura de policia sòlida. Us en felicito.

Però sortosament, ara ja no estem en temps de congratular-nos pel fet de tenir policia pròpia, sinó en el moment de treballar intensament per millorar-la any a any i dia dia. Millorar-la per donar millor servei als ciutadans i per fer possible un marc de convivència òptim. Aquest és el nostre principal repte de futur.

I precisament de cares a un futur, aquest més immediat, disposarem durant el 2009 i 2010 de major nombre d’agents a les nostres comarques producte de la finalització del desplegament a tot Catalunya, i gaudirem també al nou edifici de la Generalitat a Girona d’una moderna oficina d’Atenció al Ciutadà dels Mossos d’Esquadra, oberta les 24 hores del dia i que permetrà una major proximitat i comoditat a la ciutadania. Aquestes són dues realitats palpables i imminents.

I acabo, no sense felicitar-vos a tots i a totes pel dia de les Esquadres i encoratjar-vos a seguir treballant amb la mateixa professionalitat, i ho dic amb tot l’orgull que com a representant del Govern i sobretot com a ciutadà d’aquesta nació, sento per disposar d’una policia catalana professional i consolidada. Felicitats a tots els guardonats i moltes gràcies a tots i a totes".

A algú li sóna aquesta melodia?

Assenyalem-los amb el dit

Aquests dies hem vist com els líders del món occidental han certificat el fracàs del model econòmic i social capitalista basat en el dogma de l'autorregulació del mercat. Ho recordava ahir Castells a La Vanguardia. Mentre, el cor d'intel·lectuals, tertulians i setciències neoliberals que hem hagut de suportar els darrers anys en aquestes terres, ha fet silenci. És curiós, però ara ja ningú et titlla de marxista quan defenses més regulació pública de l'economia, ja ningú t'insulta quan proclames la necessitat de control estatal dels fluxes financers, ja ningú t'alliçona despectivament quan dius que cal limitar determinats beneficis i retribucions d'alts executius de les empreses... Perquè resulta que tot això ho proclamen ara els governants del G20, que han entès que la superació dels principals reptes globals passa per reforçar el control públic del mercat.

Els ho haurem de recordar sempre, el que han arribat a dir els darrers anys tota aquesta gent. No pas per demostrar-los quant d'equivocat era el seu dogma neoliberal (d'això ja se n'ha encarregat la realitat dels darrers mesos), sinò per recriminar-los el mal que ha fet la pràctica del capitalisme desregulat que defensaven amb la seva verborrea sectària. Els hem d'assenyar amb el dit, en nom de tants ciutadans i empreses damnificats.